Els reptes d’una generació

5 febrer 2012

Tribuna publicada l’1/02/2012 al Diari d’Andorra

Ara que es compleixen 30 anys de la constitució del primer Govern d’Andorra, m’agradaria reflexionar, com a ciutadà i jove, sobre l’Andorra de la generació dels que tenim menys de 30 anys.
Actualment, el 67% dels residents d’Andorra menors de 30 anys tenen la nacionalitat andor­rana i suposen la meitat del total de persones amb la nacionalitat.
Aquesta situació farà que en el futur, els andorrans deixaran de ser minoria a Andorra. A més, els andorrans ja no seran majoritàriament funcionaris, rendistes, empresaris i professional liberals, també hi haurà un elevat percentatge d’andorrans treballant com a assalariats a llocs de treball del sector privat que fins ara han estat ocupats per immigrants. Per tant, hi haurà més treballadors amb plens drets polítics.
En aquest context, amb un nombre creixent de persones amb doble nacionalitat, el català amb un menor ús social, tres comunitats nacionals estrangeres importants, però amb la portuguesa amb diferències de reconeixement simbòlic respecte a l’espanyola i la francesa, tocarà definir què vol dir ser andorrà.
L’altre gran canvi vindrà de l’obertura i la inscripció d’Andorra al món.
Fins ara s’ha viscut d’un model econòmic basat en la protecció dels drets econòmics pels andor­rans, el duty-free, els prestanoms i el secret bancari. Actualment aquest model està obsolet. Ara toca consolidar una economia oberta, transparent, segura jurídicament i fiscalment homologable per atreure emprenedors estrangers i per impulsar els emprenedors andorrans.
Els empresaris, professionals liberals i treballadors andorrans hauran de competir amb talent i innovació. Ja tenim exemples d’empreses andorranes que s’han internacionalitzat. A part de les entitats financeres, constructores, grups comercials, estacions d’esquí o grups hotelers que han establert negocis arreu del món, hi ha casos d’èxit de petites i mitjanes empreses andor­ranes que gràcies al talent i a la innovació venen els seus serveis i productes més enllà d’Andorra, per exemple, Euroconsult, TAG systems, Texbor o Segarra i Terés.
Per inscriure Andorra al món, s’haurà de definir quina imatge es vol donar. Per això s’hauria de donar una definició dels valors i atributs que es vol que s’identifiquin amb Andorra a l’exterior. És a dir, definir una marca per donar una coordinació i coherència a les accions de política exterior, promoció turística i atracció de capital estranger.
S’hauria de definir una política exterior proactiva. La prioritat ha de ser que Andorra defineixi un model global de relació amb Europa i el porti primer a la Unió Europea, tal com es va saber fer amb l’acord comercial. Així mateix, Andorra s’hauria de concentrar en uns quants temes o àmbits d’actuació internacionals on pugui tenir un prestigi destacat. Per exemple, treballar en la rehabilitació postconflicte en un determinat conflicte, donar suport al sistema educatiu d’un determinat país o treballar en els instruments internacionals de protecció del paisatge de muntanya.
Un altre dels àmbits que patirà enormes canvis serà el social. Les problemàtiques socials ja no emigren d’Andorra. A causa de l’actual crisi hi haurà permanentment un percentatge d’atur crònic. A més, l’envelliment de la població i les noves formes de família faran que cada cop hi hagi més persones grans, soles i amb malalties. Sobretot, les demències i les problemàtiques d’adolescents i d’infants en risc seran dos dels grans problemes a afrontar. Per tant, l’Estat haurà d’assumir noves responsabilitats socials.
A causa de l’enorme desproporció entre ingressos i competències de les parròquies, el model territorial d’Estat es modificarà. Les parròquies tendiran a assumir progressivament un rol més de govern local i no tant d’Estat federal perquè un Estat de 70.000 persones no pot mantenir vuit governs.
Un altre dels grans reptes serà combatre la xacra del clientelisme i el nepotisme tant al sector públic com al privat. El clientelisme impedeix l’assoliment d’una societat justa on les persones puguin progressar pel seu esforç i talent i no per la seva filiació. També, a causa del clientelisme es malgasten els diners públics, augmenta el malestar social, es redueix la legitimitat i la confiança en les institucions públiques, es dificulta la innovació i l’esperit emprenedor i en general l’economia es torna ineficient.
El creixent desprestigi de la política farà que s’hagin de replantejar les institucions democràtiques. Sobretot, el sistema electoral s’haurà de reformar, perquè deficiències democràtiques importants com la desproporció de la representació de les parròquies petites al Consell General no es poden sostenir.
A més, no només s’haurà de treballar en un sistema fiscal homologable internacionalment que permeti signar convenis de no doble imposició. També, s’hauran de donar criteris de justícia a la seva aplicació, en el sentit que taxi de la mateixa manera tant les rendes com els salaris.
La situació de la ràdio i televisió públiques o del SAAS mostra com s’hauria de replantejar el model de parapúbliques i societats públiques de dret privat. Sobretot, s’haurien de trobar mecanismes per despolititzar i tecnificar aquestes entitats.
El procés de construcció d’un Estat de dret, democràtic i social encara s’estarà uns quants anys a assolir, però tal com afirmava el 30 d’abril del 1984 el primer cap de Govern, Òscar Ribas: “El procés creatiu del nostre país és absolutament irreversible: tardarà més o menys, però el desig de modernitzar el país s’ha d’assolir costi el que costi.”
La nostra generació de joves és la més nombrosa i la més ben preparada de la història d’Andor­ra, però és la que té més desajust entre les expectatives de vida que hem après de petits i les condicions de vida que realment tindrem en el futur, portant-nos al desencís. També, és la que pateix canvis amb més velocitat i veu amb més incertesa el futur: canvi climàtic, crisi de les pensions, dificultats per trobar feina o crisi energètica.
En aquest context tenim el repte d’obrir Andorra al món, canviar un model econòmic esgotat, clientelar, opac i especulatiu per un model econòmic competitiu, just i sostenible, construir una societat on es recompensi les persones pel seu talent i no per la seva filiació, gestionar els recursos públics amb responsabilitat, reformar les institucions democràtiques per impulsar la seva legitimitat, assumir amb solidaritat les noves problemàtiques socials i sobretot donar contingut a l’andorranitat per mantenir-nos com a comunitat set-cents anys més.
Anuncis

Paradoxes de l’acció col•lectiva a Andorra

6 Setembre 2010

Actualització de la ponència, publicat al número 8 de la Revista Ciutadans del CRES

 

Democràcia: de delirant a deliberativa

13 Novembre 2009

Tribuna Diari d’Andorra, 18 de Juliol del 2009

 

“En la recerca comuna d’arguments, aquell qui ha estat derrotat més ha guanyat en proporció d’allò que ve d’aprendre”

Epicur

 

Qualsevol decisió política està en major o menor mesura motivada per interessos, passions, ideologia i raons.

 

Agafem un exemple amb l’únic objectiu d’il·lustrar aquests quatre conceptes, la negociació política per a construir el sistema fiscal andorrà.

 

Primer, tindríem l’interès de l’Estat, dels empresaris, de la banca, dels partits etc. Aquests són els interessos.

 

Segon, tindríem, per exemple, el desig de no pagar o el sentiment de frustració causat per la pèrdua de privilegi que comportaria pagar impostos. Aquestes són les passions.

 

Tercer, tindríem les diferents sensibilitats polítiques des de l’esquerra fins a la dreta. Aquestes són les ideologies.

 

Finalment, tindríem arguments imparcials basats en l’interès general, els quals no depenen de cap ideologia ni interès. Per exemple, la seguretat jurídica de les empreses, la suficiència financera de l’Estat, un sistema senzill i aplicable, l’homologació amb l’entorn, el diferencial de preus etc. Aquestes són les raons.

 

Des del meu punt de vista, la clau per a prendre qualsevol decisió política està en dur a terme decisions que estiguin principalment justificades en bones raons i no tant en interessos, passions o ideologies.

 

Seria ingenu pensar que es pot decidir d’una manera totalment racional, neutra, desinteressada i desapassionada. Ara bé, estem parlant més aviat d’una qüestió de grau. Es a dir, en qualsevol decisió política es barregen en major o menor mesura els interessos, les ideologies, les passions i les raons. Es tracta d’actuar de tal manera que les raons i els arguments imparcials tinguin el pes preponderant a l’hora de motivar les decisions polítiques.

 

Per a que una decisió sigui més reflexiva i imparcial que passional i interessada depèn en molt bona part de la manera com es decideix. A aquest efecte exposaria dues idees.

 

Primer, tindríem el costat democràtic. Si en el procediment de decisió s’inclou la participació de tots els interessos presents en la societat civil andorrana (bancs, treballadors, partits, empreses familiars, professionals liberals, comerciants, turistes etc.) s’aconsegueix entrar en un procés de decisió més imparcial, transparent, legítim i creatiu. Imparcial perquè cap interès es pot imposar; transparent per què es controla millor l’acció del govern; legítim perquè tothom hi pot participar; i creatiu perquè s’obtenen més idees i propostes.

 

Segon, pensar en clau de futur. Per exemple, imaginem en una situació hipotètica que un jubilat, un estudiant universitari i un empresari s’han de posar d’acord per a dur a terme una decisió política. Segurament, el jubilat demanaria pensions més altes, l’estudiant més beques i l’empresari menys impostos, demandes totes elles totalment legítimes però que responen a un interès. D’aquesta manera entrarien en un debat intentant cadascú d’ells imposar el seu interès.

 

En canvi, que passaria si els hi demanéssim què prenguin una decisió per d’aquí a 30 o 100 anys. En aquest cas el jubilitat haurà de pensar a l’interès dels seus néts estudiants, l’estudiant pot ser serà empresari i l’empresari ja estarà jubilat. De cop i volta si han de pensar en el futur els seus interessos canvien radicalment o simplement els desconeixen. Llavors, en aquesta situació, a l’hora de decidir, tindrien un comportament menys egoista i més reflexiu. Per tant, si pensem en clau de futur aconseguim prendre decisions més properes a l’interès general i amb major sentit comú.

 

En definitiva, l’important és prendre les decisions polítiques de la manera més imparcial, reflexiva i inclusiva possible.

 

La comunitat d’Andorra és petita, instruïda, benestant i diversa; la societat civil és activa; l’empresariat és emprenedor; les treballadores i els treballadors són complidors i dedicats, i la vida política es caracteritza per una tradició política moderada, pacífica i pactista. Per tant, si Andorra sap utilitzar aquestes virtuts podria esdevenir un exemple de qualitat i d’excel·lència política, convertint-se en una de les democràcies més innovadores i admirades.

 

Els principis que defenso en aquest article són valors que el meu pare, el Santiago, m’ha sabut inculcar des de ben petit. L’honestedat, la lleialtat, el respecte als altres i l’amor per un país he tingut la sort d’aprendre’ls de tu i n’estic molt orgullós, papa només volia agrair-t’ho i enviar-te una forta abraçada desitjant-te una prompta recuperació.